Coses que diries…

Fa un temps (uns mesos?), vaig llegir al bloc d'un amic (et puc dir amic, oi?) un post que parlava d'una pel·lícula i de la reivindicació de la fantasia. No sé si me'n sortiré, de posar l'enllaç directament al post, però en tot cas, el bloc és aquest: papersreciclats.bloc.cat. La pel·lícula era El laberinto del fauno. Doncs bé, després de molt més temps del que m'hauria agradat, finalment dissabte la vaig veure en un cine de poble, d'aquells on només passen pel·lícules de tant en tant. D'aquells que no tenen les entrades numerades, i que quan vas a la taquilla, simplement et donen un paper que posa "entrada" i ja està. Només hi ha una sala. No et pots equivocar.

Em quedo amb moltes coses de la pel·lícula. Amb la primera imatge, per començar. La nena que respira feixugament i tota la sang que va desapareixent per retornar-nos al començament de la història. I aquella música de fons que ara no recordo, però sí que recordo que era bonica.

La pel·lícula em va retornar al començament de la meva història. I ho tenia mig oblidat, però, de petita, jo també creia en els faunes. Bé, no eren faunes, potser. Potser eren fades o follets o bruixes o animals que parlaven. És igual. Quina llàstima que quan ens fem grans, algú o alguna cosa escombri tota aquesta màgia.

I com al meu amic neret (m'he pres definitivament la llibertat de dir-te amic), la pel·lícula em va fer venir unes ganes terribles d'escriure. Podré ressucitar la màgia escrivint?

Quan tornàvem cap al pis, sonava a la ràdio All good things, de la Nelly Furtado. No hi té res a veure, és un detall sense importància. Però últimament l'he escoltada potser cent vegades. Era fosc i jo encara tenia al cap la imatge de l'Ofèlia panteixant feixugament. I malgrat tot era un moment dolç.

[@more@]

Tweet

M'he fet una promesa a mi mateixa. Tant se val sobre què. Però em sembla que les promeses que ens fem a nosaltres mateixos són les més difícils de complir i les més fàcils de trencar. M'he fet una promesa que és una promesa sobre moltes coses, però tant se val sobre què. I només ho volia escriure, per recordar-me'n, perquè hi ha coses que si no te les escrius te n'acabes oblidant. I res més. De tant en tant miraré aquestes quatre línies i pensaré en la promesa que em vaig fer. Espero que això em serveixi per intentar complir-la.

I també volia escriure (més ben dit, transcriure) això. No hi té res a veure, o potser sí que hi té molt a veure, però, de fet, això ara tant se val:

«Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar. No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut. No desitjava viure res que no fos vida –m'agrada tant, la vida…–, ni practicar la resignació, tret que no fos absolutament necessari. Volia viure a fons i esprémer tota la substància de la vida, d'una manera tan ferma i espartana que en foragités tot allò que no li era propi, fer una neteja dràstica d'allò que li era marginal, reduir la vida a la seva mínima essència i, si resultés mesquina, extreure'n tota la genuïna mesquinesa i fer-la conèixer al món; però si fos sublim, conèixer-la per pròpia experiència i ser capaç d'explicar-ne la veritat després d'aquella propera excursió.»

(Henry David Thoreau)

Mentre ho transcrivia, m'he adonat que encara em sé el fragment més o menys de memòria. No, no el vaig treure d'El club dels poetes morts. És de les classes de plàstica de l'institut. Alguna cosa bona havia de tenir l'ESO, després de tot.

[@more@]

Tweet

És curiós les coses que recordem. Curiosa la manera com la nostra ment selecciona què vol guardar i què no. Curiosa la manera com recordem les coses que finalment van merèixer ser conservades. De vegades m'he preguntat quina relació hi ha entre el record i la realitat.

De petita, sempre passava una setmana sencera al poble dels meus avis materns. Era la setmana de la festa major. La del quinze d'agost, en què se celebren festes majors a tants i tants pobles de Catalunya. Ara els meus avis ja no hi són, i des que va morir el meu avi he tornat molt poc al poble, tot i que hi vaig passar totes les festes majors de la meva infantesa i la meva adolescència i tots els diumenges fins ara fa dos anys, i el considero una mica el meu poble, també. En conec pràcticament tots els racons. Les botigues, els malnoms de les botigues. La gent.

El que vull explicar avui he provat d'explicar-ho moltes vegades escrivint un conte. Potser és un record massa personal, un tresor massa petit, però la veritat és que mai m'ha quedat un relat que m'acabés de satisfer.

La cosa és que una festa major el meu germà i jo ens vam entestar que volíem anar a veure el castell de focs allà sota mateix (i mira que es veia bé des del balcó de cals avis!). Així que havent sopat, vam sortir amb l'avi cap a la plaça on tirarien els coets. Només d'escoltar el primer tro, alguna cosa em va retrunyir, se'm va esquerdar per dins i vaig córrer a amagar-me darrere la primera cosa sòlida que vaig trobar. I allà em vaig quedar durant bona part dels focs artificials, amb les orelles tapades i aquella mena de sotraguejades al pit. Tenia por d'acabar esclatant com una palmera i perdre'm en el cel. El no-res. En aquell moment, pel meu caparró de nena espantada va passar la idea que el soroll de la guerra es devia assemblar molt a aquella colla de trons que esquinçaven la nit. Quanta ingenuïtat!

El meu germà va disfrutar com un camell (o això és el que recordo ara; ja he dit que la memòria és molt capritxosa), i el meu avi xerrava tranquil·lament amb tot de coneguts que anava trobant. En algun moment, quan vaig sortir del meu amagatall, vaig córrer a agafar-me als seus pantalons (o això és el que recordo ara), i em vaig quedar abraçada a l'avi fins que es va acabar la traca i es va fer el silenci. Ja no tenia por.

Explico això ara perquè sí, i perquè aquest mes farà dos anys que es va morir el meu avi. I el continuo trobant a faltar. Però puc mirar enrere i tornar a viure totes les festes majors de la meva infantesa. I ara recordar no em fa mal. Amb el temps, he pogut tornar al poble amb el pensament. Sense dolor.

Siguis on siguis, un petó, avi.

[@more@]

Tweet

Dissabte a la nit vam anar a veure l'eclipsi allà on miràvem les estrelles. No sé com es diu, el lloc. De fet, no sé ni si té nom. Jo sempre n'hi dic "allà on miràvem les estrelles", perquè allà vaig aprendre com es fa per trobar l'estrella polar, i el carro, i on és aquari. I vaig veure el planeta Mart, i era vermellós, com sempre m'havien dit. També vaig veure els cràters de la lluna. Per això vam pensar que aquell seria un bon lloc per mirar l'eclipsi. És prou lluny del poble per evitar la contaminació lumínica, però prou a prop perquè no et faci (gaire) mandra anar-hi havent sopat, quan t'estiregassaries al sofà i escoltaries passar lentament els minuts i et deixaries vèncer per la son.

Quan els ulls se'm van acostumar a la foscor, vaig veure més estrelles que mai, i vaig recordar-me de quan era petita i les volia comptar totes. No ho havies fet mai, tu, això?, li vaig dir al meu company, i ell va dir que no. Silenci. Música de fons. I la lluna com un formatge que algú se'l va cruspint a poc a poc. Té alguna cosa de màgic mirar la lluna i deixar que els minuts s'escolin lentament, sense sentir res més que silenci i l'aire fresc de finals d'hivern, que més que de finals d'hivern sembla de plena primavera. Silencis i paraules. Els silencis no són incòmodes si la companyia és l'adequada, i es barregen amb torrentades de paraules que surten de cop. Quan et poses a pensar en com en som, de petits, t'acaba agafant por, em va dir el meu company. Sí, sí, és com un espiral, vaig pensar. De vegades m'he imaginat que la Terra és com un préssec, un préssec per allà tirat, va continuar. Algun dia, algú es cansarà de veure el préssec i el fotrà a les escombraries. I zas, s'haurà acabat.

I mentrestant la lluna acabava de quedar tapada i en comptes de ser brillant era una mena de disc vermellós i sense llum. I vaig pensar que sí, que som petits, que som ridículament petits. I això em va fer estremir. Però, d'altra banda, encara que siguem insignificants, tenim una capacitat immensa per sentir. L'aire fresc, i la lluna fosca, i aquella pau, i els dits d'algú que estimes entrellaçats amb els teus. La felicitat ha de ser això. La felicitat ha d'estar feta de coses petites petites, com la nit de l'eclipsi.

Abraça'm. I em vaig arraulir.

[@more@]

Tweet

La noia riu mentre es gira i llavors es torna a girar i marxa brincant. Té il·lusió als ulls i innocència i esperança i alguna cosa et diu que és d’aquelles persones que encara creu en la màgia. Retens aquest somriure especial –tancant els ulls una fracció de segon–, però els tornes a obrir perquè no pots deixar de mirar-la. La veus com en una pel·lícula. Una pel·lícula d’aquelles amb aroma de vell, filmada amb tonalitats sèpia. La noia puja a uns cavallets d’aquells de conte. D’aquells tan barrocs, de color daurat. Et pensaves que només existien als somnis, aquesta mena de cavallets, però no. A prop de la torre Eiffel n’hi ha. (On en podries trobar, sinó a París?) Els havies imaginat molt abans d’anar a París, però ara els tens davant dels ulls, amb la noia riallera que creu en la màgia i li espurneja la mirada. Li voleien els cabells i ja no és una noia, torna a ser una nena. Torna a ser la nena que es gronxava en un gronxador vell i atrotinat d’un jardí que no saps on és. És una nena, però té el mateix somriure. El jardí no era a París, no. Però els cavallets barrocs sí que hi són i no paren de girar i ella té l’esperança i la il·lusió i la màgia al fons de la mirada que et dedica. Només a tu.

***

A tots els que vau poder anar al concert de Yann Tiersen a la sala Razz, sapigueu que us tinc una gran enveja (sana). He llegit la crònica d'en SiG. I això d'aquí dalt és el resultat (un dels milers possibles) d'escoltar per enèsima vegada Le Banquet.

[@more@]

Tweet

Parèntesi: (La primera vegada que vaig anar a un Mc Donald’s em pensava que vomitaria el dinar. Era aquella època en què a Catalunya només hi havia Mc Donald’s a Barcelona i a pocs llocs més. I a Barcelona, jo no hi anava gaire sovint quan tenia quinze anys –Déu, com han canviat les coses–. El meu “primer” Mc Donald’s, doncs, va ser a Anglaterra, un estiu en què estava fent un curs d’anglès d’aquells que quan arribes allà resulta que només hi ha espanyols i italians pertot arreu. La meva família anglesa, com a comiat, va decidir que faríem un extra i aniríem a dinar fora. I no se’ls va acudir altra cosa que portar-me al Mc Donald’s. Que quedi clar que jo no tenia cap mena de prejudici contra el Mc Donald’s, però aquell dinar se’m va posar del revés. I a partir de llavors sentir Mc Donald’s i pensar quin fàstic van ser la mateixa cosa.) Acabat aquest llarg parèntesi, vull dir que el que vaig anar a fer aquell estiu a Irlanda va ser, precisament, treballar en un Mc Donald’s. Dec ser una mica massoca, perquè abans de marxar ja sabia perfectament que menjaria hamburgueses de rata podrida per esmorzar, dinar i sopar. El primer dia a la porta del Mc Donald’s, quan hi vaig ser de veritat, vull dir (abans d’arribar-hi només ho podia imaginar, i el que s’imagina i el que s’acaba vivint realment sovint tenen poc a veure), se’m va acabar de desmuntar tota la teoria de la Irlanda bucòlica i màgica. Fregir patates i preparar Big Macs i netejar taules llardoses i aquella cuina immensa fins a les tres de la matinada no tenia res de romàntic. Les peripècies d’aquells dos mesos relacionades amb la feina no són gaire interessants d’explicar, i ara només ens fan riure a mi i a alguna amiga que vaig fer per allà. El que sí que vaig fer va ser anar a Galway i als penya-segats de Moher. Per una vegada la realitat superava de tros les expectatives. M’han quedat ganes de tornar-hi. De perdre’m per Connemara una temporadeta –encara que siguin unes vacances de quinze dies–, d’explorar tot l’oest amb tranquil·litat i a un ritme pausat, com els paisatges irlandesos. I no, no em vaig casar amb cap irlandès. Al cap d’uns mesos d’haver tornat a Catalunya vaig conèixer un noi de la comarca. D’això ja fa gairebé set anys i encara estem junts. Qui sap, potser aquest estiu podrem uns quants dies per les terres desolades i feréstegues de l’oest. Només de pensar-hi el cor ja se me’n va cap a Irlanda.[@more@]

Tweet

La primera persona que vaig conèixer a Irlanda, ves per on, va ser un gallec. Me’n recordo com si fos ara, perquè això va ser a l’autobús que ens portava des de l’aeroport fins a l’estació de Busáras (o com s’escrigui). Val a dir que la meva amiga i jo (vaig anar-hi amb una companya de classe) vam tenir alguns problemes per trobar l’autobús correcte, perquè no havíem entès bé a quina estació havíem d’anar; sonava a “b-alguna cosa”, i tothom a qui preguntàvem ens deia: “Belfast? L’autobús número tal”. No, a Belfast sí que sabíem segur que no era on havíem d’anar. Era una altra cosa. Quan finalment vam pujar a l’autobús que tocava, el gallec es va adonar que aquelles dues noies no parlaven anglès i es va presentar. No recordo com es deia, però sí que va dir alguna cosa tipus: “Creo que Irlanda me va a gustar porque dicen que se parece a mi tierra” (S’ha d’imaginar dit amb accent gallec, per això, que té molta més gràcia.) Jo vaig pensar que, ara que hi era, no sabia si m’agradaria tant tant com m’havia imaginat, francament. Perquè ho havia mitificat de tal manera que el perill de fotre’s una patacada era considerable. I és clar, el camí des de l’aeroport fins a l’estació de Busáras (o com s’escrigui) no tenia res a veure amb els paisatges verds i bucòlics que m’havien enamorat quan, anys abans, havia vist aquells quatre capítols d’Escarlata O’Hara. 

Ah, el gallec no el vaig tornar a veure mai més. Ni a Irlanda ni a cap altra banda.

[@more@]

Tweet

Quan tenia dotze o tretze anys van fer per televisió la segona part d'Allò que el vent s'endugué. Òbviament, jo no havia vist la pel·lícula, però per casualitats de la vida sí que vaig veure la primera entrega d'Escarlata O'Hara. I m'hi vaig emocionar com només una adolescent (o preadolescent) de dotze o tretze anys pot fer-ho. Em sembla que eren quatre capítols. Me'ls vaig gravar tots i els guardava amb autèntica veneració. Llavors vaig llegir el llibre. Llavors vaig veure la pel·lícula original, la primera part. I llavors vaig decidir que un dia viuria a Irlanda. I que em casaria amb un irlandès pèl-roig i pigat. Tindria els ulls blavíssims. No havia decidit com es diria.

Sí, al cap i a la fi, la cosa que em va quedar més gravada de tota aquella saga van ser els paisatges irlandesos. Vaig començar a buscar fotos, catàlegs. Aviat vaig saber que el dia que anés a Irlanda, a part de casar-me amb un irlandès, visitaria l'oest del país, aniria als penya-segats de Moher, que em semblaven el lloc més màgic de la terra. Estava enamorada d'Irlanda molts anys abans d'agafar, l'estiu del 99, un avió amb destinació Dublín.

[@more@]

Tweet

Vaig descobrir els REM a Florència. Concretament en una discoteca tronada, un dimecres a la nit, on, a part de tot el ramat d'estudiants del meu institut, no semblava haver-hi gaire gent més. Tot d'una, el karaoke gegant es va il·luminar i va començar a sonar una cançó que deia "Oh… life is bigger; it's bigger than you…" I va ser aquí on em vaig oblidar de la resta: dels companys, del món, del viatge a Florència, per concentrar-me en aquelles notes. Les últimes tornades de "Losing my religion" ja les podia començar a cantussejar perquè m'havia esforçat a aprendre'm trossets de lletra mentre sonava la cançó. Quan es va acabar, em va quedar la sensació meravellosa d'haver escoltat un tema preciós. Llavors encara no sabia ni com es deia la cançó ni qui eren els REM. Em vaig passar la resta de la nit recordant mentalment com feia la melodia per por d'oblidar-la.

Quan vaig tornar del viatge, vaig començar a buscar i no vaig parar fins a trobar aquella cançó que m'havia mantingut desperta gairebé tota la nit. Crec que des de llavors, pràcticament m'he comprat tots els àlbums dels REM.

Suposo que allò d'aquella nit a Florència va ser com un efecte papallona que va acabar desencadenant moltes coses. No hi té res a veure, però vaig decidir estudiar rus i italià a partir de menudeses semblants. I també em vaig enamorar d'Irlanda per una bestiesa del mateix estil.

Però això ho deixarem per a un altre dia.

[@more@]

Tweet

What if you slept
And what if
In your sleep
You dreamed
And what if
In your dream
You went to heaven
And there plucked a strange and beautiful flower
And what if
When you awoke
You had that flower in you hand
Ah, what then? 
(Samuel Taylor Coleridge)

Aquest text el vaig trobar fa molt de temps, no recordo on. A mi em transmet optimisme i positivitat. I això és molt important, sobretot en un món com el que vivim, en què, per defecte, sempre esperem que hi hagi alguna cosa que surti malament… Que potser som tan menyspreables que no ens mereixem ser plenament feliços?

[@more@]

Tweet