Els diumenges a la tarda, l'aire transporta una calma que és impossible trobar en qualsevol altre dia de la setmana. Tot és més lent.
Feia temps que volíem fotografiar els camps de naps que hi ha a banda i banda de la carretera. Són d'un groc esclatant. Amb el sol d'última hora de la tarda, la llum era senzillament perfecta. Era aquella mena de llum que, encara que siguis un mal fotògraf, transforma les imatges com si fos una vareta màgica. Al costat del camp de naps, les espigues verdes de blat onejaven. Vaig provar d'imaginar-me com serien, un any més, quan el sol les deixés daurades i continuessin onejant mogudes per l'aire gairebé imperceptible de l'estiu. Era bonic.
No gaire lluny, els cotxes passaven amunt i avall per la nacional a tota velocitat. Hi havia un abisme tan gran entre la calma dels camps i el brugit de la carretera que semblaven dos mons diferents i allunyats. I només érem a dos-cents metres de la carretera. M'hauria pogut asseure allà i quedar-m'hi una bona estona, només mirant. Només escoltant els minuts com se n'anaven, l'un darrere l'altre. I estirant la mà perquè les puntes de les espigues em fessin pessigolles. Això i res més. (Cançó de fons: Beautiful, de Portishead)
