Hi ha trossos que me'ls vaig aprendre de memòria. D'aquest que transcriuré, extret del pròleg, en vaig fer la meva ensenya. El vaig escriure amb ploma (d'aquelles que havies d'anar sucant en un pot de «tinta xina») en un paper. Hi havia traços més gruixuts i traços més prims. És la màgia que he trobat sempre que tenen aquesta mena de plomes. Va quedar bonic. Llavors, amb un encenedor, vaig cremar les vores del paper. Era la meva època d'institut i quan volia escriure alguna cosa en un paper especial sempre en cremava les vores. Li donava un toc d'antic. No sé, suposo que volia imitar els pergamins. Les recitava per dins, aquestes paraules, jo, que mai he sabut recitar poesia. M'agradava com sonava. Un dia una companya de classe em va dir: «Això és molt bonic, però aquí l'autora no diu res.» I què. És bonic, i amb això n'hi ha prou.
El fragment diu així:
Què és un mirall? L'aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l'ànima. I del món. Hi ha el mirall de la veritat dels egipcis que reflectia totes les passions; tant les altes com les baixes. Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics. Miralls que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses. Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrera el mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall.
(Mirall trencat, Mercè Rodoreda)
[@more@]
Aquest llibre no el vaig saber valorar fins que no vaig ser una mica més gran, a l’institut em van obligar a llegir-l’ho i em fa fotre pal, vaig imaginar que seria un bodrio, total, passats els anys el vaig retrobar i m’el vaig llegir, llavors si, amb ganes, no se per que, poder necessitaba fer-ho.
Tens molt bon gust
Bones vacances!!!!!
el tinc pendent de fa molt temps, i m’estàs fent venir moltes ganes de llegir-lo!