Les tapes dures el fan semblar antic. El paper, lleugerament esgrogueït, també el fa semblar antic. Les lletres, una mica arrodonides, el fan semblar antic. I l'olor que fa. I el tacte, rugós –però només d'una manera gairebé imperceptible. I de fet, no ho és tant. De fet, només fa deu anys que el tinc. De fet, si he de fer cas de l'any d'edició, només era a la llibreria des de l'any vuitanta-vuit.
Obrir-lo una altra vegada ha estat un retrobament agradable. Sempre ho és.
Tornar-lo a obrir ha estat tornar-me a arrossegar. I ara ja no hi ha marxa enrere. M'hi hauré de tornar a perdre, una altra vegada. No, no em fa res. Al contrari, m'agrada. M'agrada des de la primera frase del pròleg:
«Una novel·la es fa amb una gran quantitat d'intuïcions, amb una certa quantitat d'imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l'ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia.»
(Mercè Rodoreda, Mirall trencat)
[@more@]
