A l'Ametlla vaig parar perquè feia calor i em volia treure el jersei. El rellotge marcava exactament les 15.07 del primer dilluns de maig. Vam tornar a la carretera, vam passar per davant de l'hotel abandonat, per les botigues de mobles, pel túnel. L'E. i jo anàvem parlant, com sempre, de la gana que teníem i del que menjaríem quan arribéssim a casa (és el que té plegar de la universitat a quarts de tres i haver de conduir gairebé una hora per anar a dinar). Portàvem la ràdio encesa, com sempre. No recordo què escoltàvem. També pot ser que portéssim els vidres una mica oberts, només una mica, perquè el cotxe no tenia aire condicionat, però d'altra banda era una llauna haver de sentir el soroll del vent tot el camí.
Quan vam arribar als revolts del congost, anàvem entre vuitanta i cent deu. Més de cent deu era impossible amb aquell Corsa i en pujada. La samarreta que duia era de color blau-gris i feia com una mena de ratlles gravades. Els texans eren elàstics, lleugerament acampanats. Suposo que portava les mateixes sabates negres de sempre. I anava arremangada, perquè recordo haver vist tots els braçalets de roba i les gomes per als cabells i les cadenes de plata que duia embolicades als canells.
De sobte, vaig perdre el control. Vaig dir, merda, E., què passa? Devien ser pocs segons però va semblar molt més. No em va passar per davant la pel·lícula de la meva vida ni res d'això. Però sí que hi va haver aquell pensament de pànic i la sensació que allà s'acabava tot. Era com si no haguéssim de parar mai de xocar: primer de cara contra la mitjana, després una altra vegada contra la mitjana per darrere i després contra la tanca lateral. I de cop, silenci. I com si el temps s'hagués aturat. Em vaig girar cap a l'E. Estàs bé? Sí, tranquil·la. I tu? També. Sort de la tanca, va continuar l'E., si no caiem daltabaix del pont.
Vaig sortir del cotxe com una zombi. Me'l vaig mirar i em va saber greu. Llavors, una furgoneta es va parar darrere nostre i algú, en veure'm així, desorientada, em va agafar i em va acompanyar al seu cotxe. Crec que vaig beure una mica d'aigua. L'E. va ser qui va treure les claus del contacte. Jo estava tan abstreta que amb prou feines si m'adonava de res. La resta del dia va ser una mena de divagar entre la realitat i algun lloc desconegut, vague, llunyà i remot.
I, com en el record anterior, vaig estar molts dies tornant al moment en què perdia el control del cotxe. I tornant-ho a viure, fins que el temps es va imposar. I llavors ja només vaig recordar paraules i fets i detalls. Però sense aquella sensació de realitat tan punyent.
[@more@]
