moments

Cada dia, o bé al matí, o bé al migdia, o bé a la tarda, o bé al vespre, vaig fins allà de puntetes. M'hi acosto. M'hi acosto molt a prop i tanco els ulls –de vegades més d'un cop al dia–, m'hi acosto ben a prop –la majoria de vegades més d'un cop al dia, més de dos i més de tres–, i amb els ulls tancats inspiro profundament, lentament. Intento no deixar que res em distregui d'aquest instant. Quan hi sóc a tocar i respiro amb calma, pausadament, m'envaeix la seva fragància. Aquesta aroma… Els pètals em fan pessigolles a la punta del nas. Són com de vellut, d'un vermell intens com la sang. Sé que les meves flors són efímeres. Això és precisament el que les fa tan belles.[@more@]



4s comentaris

Qüestió de gustos

A la q-kota li agrada cantar cançons que se sap en veu baixa, si no la sent ningú. Li agrada l'olor del bosc a la tardor, a l'hivern, a la primavera i a l'estiu. Però sobretot a la primavera i a l'estiu. Li agrada sentir com els grills emmudeixen a mesura que ella va caminant. A la q-kota li agrada acariciar la nuca d'una persona molt especial. Li agradaria adormir-se amb el cap reposant al pit d'aquesta persona tan especial, però la q-kota no és d'adormir-se fàcilment, i per això sempre s'acaba adormint al seu cantó del llit, en la mateixa posició, després de divagar amb el pensament una bona estona. A la q-kota li agraden les baixades amb bicicleta, tant si els camins són de rocs com asfaltats. Li agrada canviar de marxes amb el cotxe. Li agrada conduir si té ganes de conduir. Tant pot conduir mil quilòmetres en un dia com veure una muntanya terrible per anar fins al poble del costat. Li agrada l'olor de la colònia de gessamí que el seu germà li va portar de França. I ara només en queda un cul d'ampolla, però no la vol acabar de gastar i per això es posa altres colònies que no li agraden tant. A la q-kota li agraden les mitges reixades, les bufandes. Li agrada quedar-se sola llegint al menjador amb el llum petit quan tothom ja és a dormir. Li agrada terriblement, perillosament, somiar desperta. Li agrada comptar estrelles, quedar-se encantada mirant les onades com van i vénen i tocar els llençols amb els dits dels pesu i trobar-los una mica freds. A la q-kota li agrada la llum de primera hora del matí i la d'última hora de la tarda. Nedar per sota l'aigua. Anar-se'n de viatge amb un mapa a la mà i no saber ben bé on la portarà el destí. Quedar-se al cine fins que s'acaben els crèdits de la pel·lícula i anar tornant lentament a la realitat. Un dia, al cine, feien Amélie. A la q-kota li agrada Amélie. Ahir la va tornar a veure per enèsima vegada. I va començar a pensar en coses petites que li agradaven. I va pensar que en faria un post. I cada dia podria omplir pàgines amb coses que li agraden. Però tampoc és qüestió.

[@more@]



2s comentaris

A la nena petita de les trenes ningú li va dir que havia de ser la més bonica. Ni la més intel·ligent. Potser és que li agradava massa el conte de la Blancaneus. I plorava amb el conte de l'aneguet lleig. (Per què plorava, si al final l'aneguet es transforma en cigne?)

Ningú li va dir que quan fos més gran hauria de conquistar tots els cors, ni que tots els vestits li haurien de quedar perfectes, ni que hauria de complir sempre –i fins i tot superar– les expectatives de tothom. Ningú li va dir res de tot això.

Però malgrat tot, la nena petita de les trenes volia ser la més bonica. Volia ser la més intel·ligent. Volia conquistar tots els cors. Volia que tots els vestits li quedessin perfectes. Volia superar les expectatives de tothom. Volia agradar. I un dia, per totes aquestes coses, un dia, simplement, va explotar. Boom!

Pobreta. L'únic que vaig poder fer va ser entretenir-me a recollir els seus bocinets.

[@more@]



1 comentari

beautiful

Els diumenges a la tarda, l'aire transporta una calma que és impossible trobar en qualsevol altre dia de la setmana. Tot és més lent.

Feia temps que volíem fotografiar els camps de naps que hi ha a banda i banda de la carretera. Són d'un groc esclatant. Amb el sol d'última hora de la tarda, la llum era senzillament perfecta. Era aquella mena de llum que, encara que siguis un mal fotògraf, transforma les imatges com si fos una vareta màgica. Al costat del camp de naps, les espigues verdes de blat onejaven. Vaig provar d'imaginar-me com serien, un any més, quan el sol les deixés daurades i continuessin onejant mogudes per l'aire gairebé imperceptible de l'estiu. Era bonic.

No gaire lluny, els cotxes passaven amunt i avall per la nacional a tota velocitat. Hi havia un abisme tan gran entre la calma dels camps i el brugit de la carretera que semblaven dos mons diferents i allunyats. I només érem a dos-cents metres de la carretera. M'hauria pogut asseure allà i quedar-m'hi una bona estona, només mirant. Només escoltant els minuts com se n'anaven, l'un darrere l'altre. I estirant la mà perquè les puntes de les espigues em fessin pessigolles. Això i res més.

(Cançó de fons: Beautiful, de Portishead)[@more@]

Comentaris tancats a beautiful

quotidianitat en xifres

Segons les dades del comptaquilòmetres de la meva bicicleta, l'excursioneta d'avui ha durat 25 minuts i 36 segons. La distància recorreguda ha estat de 5,34 km, amb la qual cosa surt una mitjana de 12,5 km/h (sé que no és una gran mitjana; a favor meu he de dir que es tractava d'un camí pedregós de muntanya). La punta de velocitat del dia ha estat de 46,5 km (també he de dir que si el camí té pujades és lògic que tingui baixades, de les quals n'hi ha una de força llarga). El total de quilòmetres fets amb la bici des que em van regalar el comptaquilòmetres, fa aproximadament 1 any, 3 mesos i 16 dies, és de 1534,2, xifra que espero anar incrementant.

El total de temps treballat d'avui ha estat de 8 hores i 6 minuts. Avui fa 3 anys, 6 mesos i 15 dies que treballo a l'empresa (jo mateixa me'n faig creus).

I ara, quan, segons el meu ordinador (que sempre va 6 minuts avançat respecte del rellotge del mòbil) són les 18 hores 54 minuts, faig clic al botó «Publica l'article!»

Una bajanada com una altra.

 

[@more@]

3s comentaris

mirall trencat, de mercè rodoreda

Hi ha trossos que me'ls vaig aprendre de memòria. D'aquest que transcriuré, extret del pròleg, en vaig fer la meva ensenya. El vaig escriure amb ploma (d'aquelles que havies d'anar sucant en un pot de «tinta xina») en un paper. Hi havia traços més gruixuts i traços més prims. És la màgia que he trobat sempre que tenen aquesta mena de plomes. Va quedar bonic. Llavors, amb un encenedor, vaig cremar les vores del paper. Era la meva època d'institut i quan volia escriure alguna cosa en un paper especial sempre en cremava les vores. Li donava un toc d'antic. No sé, suposo que volia imitar els pergamins. Les recitava per dins, aquestes paraules, jo, que mai he sabut recitar poesia. M'agradava com sonava. Un dia una companya de classe em va dir: «Això és molt bonic, però aquí l'autora no diu res.» I què. És bonic, i amb això n'hi ha prou.

El fragment diu així:

Què és un mirall? L'aigua és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són el mirall de l'ànima. I del món. Hi ha el mirall de la veritat dels egipcis que reflectia totes les passions; tant les altes com les baixes. Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics. Miralls que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses. Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a nosaltres mateixos. Darrera el mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall.

(Mirall trencat, Mercè Rodoreda)

[@more@]

2s comentaris

retrobament

Les tapes dures el fan semblar antic. El paper, lleugerament esgrogueït, també el fa semblar antic. Les lletres, una mica arrodonides, el fan semblar antic. I l'olor que fa. I el tacte, rugós –però només d'una manera gairebé imperceptible. I de fet, no ho és tant. De fet, només fa deu anys que el tinc. De fet, si he de fer cas de l'any d'edició, només era a la llibreria des de l'any vuitanta-vuit.

Obrir-lo una altra vegada ha estat un retrobament agradable. Sempre ho és.

Tornar-lo a obrir ha estat tornar-me a arrossegar. I ara ja no hi ha marxa enrere. M'hi hauré de tornar a perdre, una altra vegada. No, no em fa res. Al contrari, m'agrada. M'agrada des de la primera frase del pròleg:

«Una novel·la es fa amb una gran quantitat d'intuïcions, amb una certa quantitat d'imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l'ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia.»

(Mercè Rodoreda, Mirall trencat)

[@more@]

Comentaris tancats a retrobament

record sensorial II (crash)

A l'Ametlla vaig parar perquè feia calor i em volia treure el jersei. El rellotge marcava exactament les 15.07 del primer dilluns de maig. Vam tornar a la carretera, vam passar per davant de l'hotel abandonat, per les botigues de mobles, pel túnel. L'E. i jo anàvem parlant, com sempre, de la gana que teníem i del que menjaríem quan arribéssim a casa (és el que té plegar de la universitat a quarts de tres i haver de conduir gairebé una hora per anar a dinar). Portàvem la ràdio encesa, com sempre. No recordo què escoltàvem. També pot ser que portéssim els vidres una mica oberts, només una mica, perquè el cotxe no tenia aire condicionat, però d'altra banda era una llauna haver de sentir el soroll del vent tot el camí. 

Quan vam arribar als revolts del congost, anàvem entre vuitanta i cent deu. Més de cent deu era impossible amb aquell Corsa i en pujada. La samarreta que duia era de color blau-gris i feia com una mena de ratlles gravades. Els texans eren elàstics, lleugerament acampanats. Suposo que portava les mateixes sabates negres de sempre. I anava arremangada, perquè recordo haver vist tots els braçalets de roba i les gomes per als cabells i les cadenes de plata que duia embolicades als canells. 

De sobte, vaig perdre el control. Vaig dir, merda, E., què passa? Devien ser pocs segons però va semblar molt més. No em va passar per davant la pel·lícula de la meva vida ni res d'això. Però sí que hi va haver aquell pensament de pànic i la sensació que allà s'acabava tot. Era com si no haguéssim de parar mai de xocar: primer de cara contra la mitjana, després una altra vegada contra la mitjana per darrere i després contra la tanca lateral. I de cop, silenci. I com si el temps s'hagués aturat. Em vaig girar cap a l'E. Estàs bé? Sí, tranquil·la. I tu? També. Sort de la tanca, va continuar l'E., si no caiem daltabaix del pont.  

Vaig sortir del cotxe com una zombi. Me'l vaig mirar i em va saber greu. Llavors, una furgoneta es va parar darrere nostre i algú, en veure'm així, desorientada, em va agafar i em va acompanyar al seu cotxe. Crec que vaig beure una mica d'aigua. L'E. va ser qui va treure les claus del contacte. Jo estava tan abstreta que amb prou feines si m'adonava de res. La resta del dia va ser una mena de divagar entre la realitat i algun lloc desconegut, vague, llunyà i remot. 

 I, com en el record anterior, vaig estar molts dies tornant al moment en què perdia el control del cotxe. I tornant-ho a viure, fins que el temps es va imposar. I llavors ja només vaig recordar paraules i fets i detalls. Però sense aquella sensació de realitat tan punyent.

[@more@]

1 comentari

record sensorial I (primer petó amb amor)

Feia calor per ser abril. Ho sé perquè m'havia posat una samarreta màniga curta (més endavant es va convertir en quatre draps, aquella samarreta; ara ja no deu ser ni això). Portava uns pantalons grisos amb unes ratlletes de color grana que gairebé no es veien si no t'hi acostaves molt. Me'ls havia fet ma mare amb una roba que ens havia donat la iaia. (La iaia havia estat molt contenta quan havia vist que m'agradava la roba; sempre em regalava coses, i quan veia que m'agradaven de debò, ella es posava contenta de debò.) Duia unes vambes que encara dec tenir en algun armari. Encara me les podria posar, si volgués, perquè el peu no m'ha crescut des que tenia catorze anys i perquè mai no sigut una persona de portar gaire vambes, és a dir, que les tinc totes com noves.

Feia molt de sol. I els carrers estaven plens a vessar. No et podies ni bellugar per les Rambles. T'havies de deixar endur per la marea humana. Simplement, deixar-te arrossegar. Tancar els ulls i que la gent et portés…

Vam arribar fins al Moll de la Fusta. Vam trobar un banc buit. Hi vam seure. El petó va ser del tot inesperat, tant per a ell com per a mi. Quan vam separar els llavis l'un de l'altre, no vaig dir res. Ell tampoc. Simplement vaig recolzar el cap sobre la seva espatlla, i vam deixar que passessin els minuts, que passés la gent amunt i avall, que volessin les gavines, que el sol anés espurnejant sobre l'aigua, que els velers del port es balancegessin, que la fusta cruixís sota les passes dels vianants. Això i silenci.

Vaig recordar aquell primer petó d'una manera totalment sensorial durant molt de temps. Vull dir que el vaig poder tornar a viure moltes vegades. I sentia el mateix. Era com si em tornés a traslladar al Moll de la Fusta. I tot tornés a passar de nou, lentament, amb la mateixa intensitat. Ara puc continuar-lo recordant, i puc descriure el dia amb tota mena de detall, però ja no puc rescatar les sensacions. No és una cosa que tingui a veure amb els sentiments cap a l'altra persona. Simplement, he arribat a la conclusió que aquesta capacitat de tornar enrere en el temps i recuperar amb tots els sentits alguna cosa té una durada limitada.

 

[@more@]

2s comentaris

Que plogui…

El cel té un color blau lleig. Per què no s'esquinça i plou d'una vegada?[@more@]

1 comentari